Ruta del Ban de Bordils
Petita excursió per atansar-se al Ter creuant la zona del Ban, on les extenses plantacions de pollancres defineixen un paisatge singular i característic d’aquesta petita plana al·luvial del Ter.
La ruta s’inicia davant de l’Ajuntament, on presideix l’entrada el Bordilenc (Populus nigra), l’arbre més representatiu del municipi, i del que va rebre el nom. El bordilenc és un híbrid entre el pollancre italià i el pollancre autòcton de la zona que es va conrear extensament al municipi en èpoques passades. La relació del municipi amb els pollancres ve de lluny i sempre hi han sigut molt estesos.
La ruta començarà direcció nord cap al nucli antic de Bordils, de seguida es troba una bifurcació on se seguirà cap a la dreta pel passeig d’Aimeric. A continuació s’enllaça amb el carrer de la Creu, tot i que és molt aconsellable fer una visita a l’església de Sant Esteve, una espectacular construcció d’estil gòtic amb detalls renaixentistes i un característic campanar octogonal, amb altes obertures, gàrgoles i balustres; que contrasta molt amb la resta d’esglésies romàniques de la zona.
L’interior del temple s’estructura en nau central amb volta de creueria i claus centrals decorats amb els escuts de Bordils, el Papa i Catalunya. Amb tres capelles laterals per banda, la primera de les quals s’hi pot veure Sant Esteve, patró de la parròquia.
Tornant a la ruta, s’agafa el carrer de la Creu i a uns 100 metres a mà esquerra es troba un altre element històric curiós com és el rentador del carrer de la Creu, safareig públic de principis del s. XX, que va representar una gran comoditat pels veïns i veïnes, ja que els permetia rentar la roba en un corrent domesticat, on podien rentar sota sostre evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-la dempeus sense haver de buscar una pedra i agenollar-se i, finalment, podien penjar la roba quan acabaven de fer-la neta. Alhora, els rentadors eren lloc de trobada i socialització, ja que tothom s’hi assabentava del que passava al poble. D’aquí l’expressió “fer safareig” o que “bugader” també signifiqui persona embolicaire i xafardera.
Se segueix sempre direcció nord fins a la bifurcació a Rissec, on es trencarà a mà esquerra cap a Can Cua. Aquest camí separa de forma més o menys clara l’àrea de conreus de Bordils, de les plantacions de pollancres que s’estenen fins al riu Ter i que a Bordils s’anomena el Ban. El poble ha estat lligat tradicionalment a l’explotació d’aquest recurs silvícola que aprofitava els terrenys fàcilment inundables per les crescudes del Ter, i que ha definit en gran part el paisatge de la zona. Com s’ha explicat al principi, fins i tot existeix un híbrid de pollancre que rep el nom de bordilenc. El Ban es caracteritza per l’ortogonalitat de la plantació, on les fileres d’arbres creen un espai viu alhora que perfectament ordenat, de gran singularitat i bellesa, que en certa mesura està en regressió per la competència de conreus herbacis o arbustius que generen ingressos a curt termini.
Tornant al camí, caldrà trencar a mà dreta a l’encreuament que es trobarà un cop passat el Mas Bosc, i encara no a 100 metres trencar cap a l’esquerra. A partir d’aquí el camí s’endinsa en el Ban, on es podran veure les plantacions en diferents fases de creixement, creant un mosaic a diferents alçades. A partir d’aquí cal seguir el camí principal que conduirà fins a la llera del Ter, i es mantindrà paral·lela a aquesta fins a creuar l’estesa elèctrica i posteriorment desembocar en un altre camí, on es trencarà a mà esquerra per seguir el camí que retornarà directament al nucli antic de Bordils.
El tram de recorregut que ressegueix la llera del Ter manté en part el bosc lineal de ribera. Aquest bosc natural permet contrastar l’espontaneïtat d’un bosc que creix lliure amb l’ordre estricte d’un bosc conreat, a més de poder gaudir d’aquest hàbitat tan escàs i fràgil. Abans d’agafar el camí de tornada a Bordils es passa per l’illa dels Salzes, un illot al mig del Ter, que com el bosc de ribera, alberga una gran biodiversitat d’espècies pròpies de l’àmbit fluvial. Cal no confondre l’illa dels Salzes, amb l’espai natural del municipi veí de Celrà que ha estat batejat amb el mateix nom en honor a aquest illot.
Altra vegada al recorregut, i com a curiositat històrica, aquest últim camí que retorna a Bordils s’anomena el camí de Medinyà, topònim que posa de manifest les relacions que existien entre els municipis a banda i banda del Ter i de la gran quantitat de passos, passeres o barques i rais que d’antuvi comunicaven els pobles i teixien una xarxa econòmica i social molt important.
Finalment, el camí arribarà a Bordils on es trobarà amb el carrer de la riera de Palagret. En aquest encreuament se seguirà pel carrer Montserrat per tornar al carrer d’Almeda per tornar fins a l’Ajuntament i completar la ruta circular.
